Fa cosa d'uns anys que els dissenyadors més romàntics han estat donant-li voltes a la pregunta: Està el cartell en perill d'extinció? I creu-me que pintaven maldades tot i l'esforç acèrrim d'alguns en rescatar el paper del règim de les pantalles.
Però aquests últims dies ha passat una cosa inesperada (almenys per a mi). Dins del marc del conflicte català ha florit una primavera de papers: La repressió de l'estat espanyol ha despertat un càntic a l'autoedició, s'ha desenterrat l'antic do it yourself per invocar una revolta warholiana que ara empapera l'espai públic.
Sembla potser, que parlar d'espais de ‘llibertat d'expressió’ només tenia sentit en la teoria d'una democràcia que avui ens demostra no tenir els espais legals; ni bústia ni 'pirulí’ per fer-ho. Així i tot sembla que s'ha desobeït, i aquest no ha sigut un dissenyador consumat, cap artista, ni cap agència coneguda. Ha estat ningú; lliure de drets, descarregable i d'origen anònim, gairebé amb identitat pròpia, un cartell carregat de simbolisme s'ha reproduït per les parets i immobles de la vila.
Està compost pel logotip de Twitter, hashtag, data, l'enllaç de descàrrega i l'eslògan principal en tipografia de plantilla, imagino que amb la segona funció de poder-se retallar per fer graffitis. És a una tinta i descarregable en diferents formats, tot i que el més comú és l'A4, degut a la reproducció casolana. L’interpreto com un bon disseny, així i tot sospito que mai serà entès com a tal des dels criteris dominants en l’àmbit, potser perquè aquests valoren els aspectes més estètics, elaborats i creatius dels objectes. També intueixo el poc encaix d'aquest dins la inèrcia mercantil que emmarca el disseny com a mecànica capitalista; és a dir: És un cartell que no es col·loca en el món com a interlocutor entre dissenyador i públic objectiu per aconseguir el benefici d'un client. Tampoc és una peça d'art, ni un disseny d'autor. Així doncs, que és?
De fet no ho se, per això, m'inquieta un cartell que provoca coses inusuals. Una d'elles és quan la seva contemplació queda aigualida d'avant del seu poder d'acció: És un cartell per a enganxar, no per mirar. Això el fa força peculiar. També viu de forma transversal en diferents espais: Neix a les impressores domèstiques, és intervingut per les autoritats i agrupa persones per a enganxar-lo als carrers; així connectant l'àmbit privat, institucional i públic en accions participatives, actuant com a plataforma de diàleg entre mons distants. No té brífing, ningú l'ha encarregat més que la necessitat col·lectiva de dur a terme una acció concreta: la desobediència.
I potser és en aquesta última on rau una bona pregunta per nosaltres: És el disseny polític? I davant la repressió d'aquests dies, és la desobediència l'única acció ben dissenyada?
